A vegades s’ha de fer neteja i posar ordre. S’ha de trobar un bon moment de calma i s’ha de tenir el cap clar. No tot es pot guardar ni tot és pot tirar.
Ara que ja no faig feina per la Conselleria d’Educació he decidit posar ordre a tota la informació emmagatzemada i acumulada durant tot el temps dedicat al sector educatiu. Els papers són molt bons d’aclarir perquè ràpidament veus què hi ha i fer aquest sí, aquest no és molt fàcil. Amb els fitxers informàtics la cosa és una mica més complicada ja que moltes vegades el nom no dóna suficient informació i, per tant, has d’obrir document per document, tot i que a vegades hi ha documents que saps perfectament què contenen.
El curs passat vaig tenir la sort de formar part del jurat dels XIXè Premi Talia que va organitzar l’IES M. Àngels Cardona. Una experiència que si pogués tornaria a repetir. De totes les obres que es van presentar n’hi va haver una que em va encantar, per a mi, la millor de totes: “No em toquis, animal!”. Aquesta obra, escrita per la Gemma Bosch Silvela, va ser considerada per unanimitat la guanyadora de l’apartat de narrativa de 4t d’ESO. Avui l’he tornat a llegir i encara m’ha agradat més. Per això, i amb el permís de la Gemma, la comparteixo amb tots vosaltres.
“Un milió de paraules no et farien tornar, ho sé, perquè ho he intentat. Tampoc un milió de llàgrimes et farien recordar, ho sé, perquè he plorat.”
Em desperto com cada dia sobre les set del matí, amb ganes i forces per començar un nou dia. És ben cert, que la meva vida no és gaire agitada i de fet, poques vegades estic atrafegat. Tot el que faig durant el dia és seure a la meva butaca i pensar durant llargues hores, a més d’anar a veure-la. Tinc el cap ben clar i sé ben bé el que vull. Encara ara, quan ja fa molt temps i sembla que els records es comencen a ablanir, em costa de creure el que està succeint. A les nits, quan em poso a dormir, imagino que la tinc al meu costat, abraçats com fèiem abans. A l’endemà, voldria obrir els ulls i adonar-me’n que no era un somni sinó una realitat. Però és inevitable, encara que, en qualsevol cas, això no fa que la deixi d’estimar.
Hi ha dies que estic trist i desolat. Però el temps i l’experiència m’ha permès adonar-me que així la vida es fa insuportable i que, especialment ara, he de prendre jo la iniciativa.
Cada dia, la busco amb una mirada interessada i atenta, però ella té la mirada perduda. Sovint penso en què deu estar pensant, què li ve al cap quan em veu a mi observant-la amb cara de bonàs enamorat. Intento apropar-m’hi, però sovint es mostra totalment desinteressada i toca el dos del seu seient. Fins i tot, alguns dies m’escridassa i em sacseja de manera impulsiva, frenètica i tempestuosa. Jo ja sabia que tenia geni, per la qual cosa en aquestes situacions responc amb paciència i tolerància. Al cap i a la fi, m’agrada i em satisfà veure que, en efecte, segueix sent la mateixa.
D’altres vegades ella està més receptiva i amable. En aquestes ocasions em consent que m’acomodi a la seva vora i atén curiosa cadascuna de les meves paraules mentre jo li acaricio discretament la mà. M’escolta i per un moment sembla que em comprèn, que m’estima, que recorda, que torna a haver-hi aquella química, aquella afinitat... I jo, beneit, torno a casa més content que mai, amb un somriure de bat a bat i tremolant d’eufòria i confort, emprenc coratge i començo a furgar per les represes i els prestatges de casa tot buscant fotografies nostres que m’evadeixen en un món de bells records.
Aquest és el meu dia a dia, i encara que tinc prou motius per fer-ho, no em queixo. El dia d’avui, no obstant això, és per a mi molt important i especial. Tinc una cita amb ella, a les 9.30 del matí. En efecte, cada dia la contemplo amb gran entusiasme i és evident que l’estimo com el primer dia, però avui és distint i estic impacient i nerviós.
M’agradaria no fer tard, encara que possiblement ella no li doni gaire rellevància, segurament ni tan sols deu tenir present que hem quedat i encara més, no deu saber ni en quin dia ens trobem. En canvi jo, no hi ha dia que no pensi en ella, el seu somriure, el seu esguard... per a mi ho és tot, i jo per a ella ja no soc res.
Són prop de les 9 i, podeu pensar que som un romàntic, però no tinc cap altra idea que anar a la floristeria i comprar unes roses d’un vermell estrident, i adjuntar, a aquest petit detall, una capsa de bombons. Faré el que calgui, només per tornar a advertir aquella resplendor en els seus ulls, aquella brillantor que m’omple de joia i felicitat.
En part tinc una mica de por, por que totes les meves il·lusions i esperances posades en aquesta cita es converteixin en un autèntica catàstrofe, tot dependrà, és clar, de com estigui avui i de com respongui a la meva visita.
Ara ja tinc tots els preparatius a disposició i amb tot el desig i les ganes amb que un pot abordar una cita emprenc camí cap a la que ara és casa seva. Cada vegada ho trobo més engrescador, més palpitant.
No em costa admetre que després d’anys de casats encara avui estic impacient i excitat per veure-la. Teniu tot el dret de pensar que som un empallegós i un embafador. Però als meus vuitanta anys encara estimo la meva dona com el primer dia. Poca gent entén que, després de cinc anys de ser un total desconegut per ella (degut a l’Alzheimer) encara em preocupi d’anar a veure-la dia rere dia. I és que encara que ella no sigui la mateixa, el meu amor no ha canviat.
Avui és el nostre seixantè aniversari de casats i vull enfocar que segueixo tan enamorat com el primer dia, tant com el dia en que li vaig donar el meu “sí, vull”. No cal dir-vos que ella no té gens present aquest dia, de la mateixa manera que tampoc em té present a mi. Però una persona com ella no mereix ser oblidada, i us asseguro que jo mai me’n desentendré. La pell se m’eriça cada vegada que la veig i ningú imagina com em dol veure-la tan enfonsada i afligida. Sempre mira a un punt fix al mateix temps que no mira enlloc, com desorientada i confosa. Em dol veure la persona que més felicitat m’ha aportat a la meva vida tan malament, tan canviada, tan trista. Però jo vull ser positiu i mentre visqui serà la meva reina, no la deixaré de cuidar mai .
Per fi ha arribat aquest moment tan especial. Entro al geriàtric tot recollint amb la mà dreta el ram de roses vermelles, i amb l’altra la capsa de bombons. Les recepcionistes m’acullen com cada dia amb simpatia, ja em tenen molt vist i em establert una certa confiança. No hi és. No és a la seu seient de sempre. Estic angoixat, trist, alarmat. És estrany, oi? M’afanyo per arribar a la seva habitació. No m’ho puc creure. Les llàgrimes comencen a mullar i evadir les meves galtes arrugades. És allà, sí. Porta un vestit de seda color rosa pàl·lid, aquell que li vaig regalar jo fa uns quants aniversaris, va ben pentinada i s’està pintant els llavis. S’està posant maca per a mi. Recorda la cita? Li beso la mà i amb veu tremolosa li dic:
- Feliç aniversari, amor meu.
- No em toquis, animal! És pot saber amb quines em véns, tu ara? De veritat, quina gent que hi ha pel món... Aniversari, diu! Què et penses, que amb catorze anys ja estic casada?
Com sempre m’havia fet massa il·lusions. Però no m’importa, tinc la certesa que encara que només hagi estat un sol instant, ha pensat en jo. Una vegada més em faig fort i continc les llàgrimes.
Aquest és un amor vertader, ho dones tot per una persona encara que ella no et torni res a canvi.
Ella no sap qui sóc, però jo encara sé qui és ella.
