No em toquis, animal!

A vegades s’ha de fer neteja i posar ordre. S’ha de trobar un bon moment de calma i s’ha de tenir el cap clar. No tot es pot guardar ni tot és pot tirar.

Ara que ja no faig feina per la Conselleria d’Educació he decidit posar ordre a tota la informació emmagatzemada i acumulada durant tot el temps dedicat al sector educatiu. Els papers són molt bons d’aclarir perquè ràpidament veus què hi ha i fer aquest sí, aquest no és molt fàcil. Amb els fitxers informàtics la cosa és una mica més complicada ja que moltes vegades el nom no dóna suficient informació i, per tant, has d’obrir document per document, tot i que a vegades hi ha documents que saps perfectament què contenen.

El curs passat vaig tenir la sort de formar part del jurat dels XIXè Premi Talia que va organitzar l’IES M. Àngels Cardona. Una experiència que si pogués tornaria a repetir. De totes les obres que es van presentar n’hi va haver una que em va encantar, per a mi, la millor de totes: “No em toquis, animal!”. Aquesta obra, escrita per la Gemma Bosch Silvela, va ser considerada per unanimitat la guanyadora de l’apartat de narrativa de 4t d’ESO. Avui l’he tornat a llegir i encara m’ha agradat més. Per això, i amb el permís de la Gemma, la comparteixo amb tots vosaltres.

“Un milió de paraules no et farien tornar, ho sé, perquè ho he intentat. Tampoc un milió de llàgrimes et farien recordar, ho sé, perquè he plorat.”

Em desperto com cada dia sobre les set del matí, amb ganes i forces per començar un nou dia. És ben cert, que la meva vida no és gaire agitada i de fet, poques vegades estic atrafegat. Tot el que faig durant el dia és seure a la meva butaca i pensar durant  llargues hores, a més d’anar a veure-la. Tinc el cap ben clar i sé ben bé el que vull. Encara ara, quan ja fa molt temps i sembla que els records es comencen a ablanir, em costa de creure el que està succeint. A les nits, quan em poso a dormir, imagino que la tinc al meu costat, abraçats com fèiem abans. A l’endemà, voldria obrir els ulls i adonar-me’n que no era un somni sinó una realitat. Però és inevitable, encara que, en qualsevol cas, això no fa que la deixi d’estimar.

Hi ha dies que estic trist i desolat. Però el temps i l’experiència m’ha permès adonar-me que així la vida es fa insuportable i que, especialment ara, he de prendre jo la iniciativa.

Cada dia, la busco amb una mirada interessada i atenta, però ella té la mirada perduda. Sovint penso en què deu estar pensant, què li ve al cap quan em veu a mi observant-la amb cara de bonàs enamorat. Intento apropar-m’hi, però sovint es mostra totalment desinteressada i toca el dos del seu seient. Fins i tot, alguns dies m’escridassa i em sacseja de manera impulsiva, frenètica i tempestuosa. Jo ja sabia que tenia geni, per la qual cosa en aquestes situacions responc amb paciència i tolerància. Al cap i a la fi, m’agrada i em satisfà veure que, en efecte, segueix sent la mateixa.

D’altres vegades ella està més receptiva i amable. En aquestes ocasions em consent que m’acomodi a la seva vora i atén curiosa cadascuna de les meves paraules mentre jo li acaricio discretament la mà. M’escolta i per un moment sembla que em comprèn, que m’estima, que recorda, que torna a haver-hi aquella química, aquella afinitat... I jo, beneit, torno a casa més content que mai, amb un somriure de bat a bat i tremolant d’eufòria i confort, emprenc coratge i començo a furgar per les represes i els prestatges de casa tot buscant fotografies nostres que m’evadeixen en un món de bells records.

 Aquest és el meu dia a dia, i encara que tinc prou motius per fer-ho, no em queixo. El dia d’avui, no obstant això, és per a mi molt important i especial. Tinc una cita amb ella, a les 9.30 del matí. En efecte, cada dia la contemplo amb gran entusiasme i és evident que l’estimo com el primer dia, però avui és distint i estic impacient i nerviós.

M’agradaria no fer tard, encara que possiblement ella no li doni gaire rellevància, segurament ni tan sols deu tenir present que hem quedat i encara més, no deu saber ni en quin dia ens trobem.  En canvi jo, no hi ha dia que no pensi en ella, el seu somriure, el seu esguard... per a mi ho és tot, i jo per a ella ja no soc res.

Són prop de les 9 i, podeu pensar que som un romàntic, però no tinc cap altra idea que anar a la floristeria i comprar unes roses d’un vermell estrident, i adjuntar, a aquest petit detall, una capsa de bombons. Faré el que calgui, només per tornar a advertir aquella resplendor en els seus ulls, aquella brillantor que m’omple de joia i felicitat.

En part tinc una mica de por, por que totes les meves il·lusions i esperances posades en aquesta cita es converteixin en un autèntica catàstrofe, tot dependrà, és clar, de com estigui avui i de com respongui a la meva visita.

Ara ja tinc tots els preparatius a disposició i amb tot el desig i les ganes amb que un pot abordar una cita emprenc camí cap a la que ara és casa seva. Cada vegada ho trobo més engrescador, més palpitant.

No em costa admetre que després d’anys de casats encara avui estic impacient i excitat per veure-la. Teniu tot el dret de pensar que som un empallegós i un embafador. Però als meus vuitanta anys encara estimo la meva dona com el primer dia. Poca gent entén que, després de cinc anys de ser un total desconegut per ella (degut a l’Alzheimer) encara em preocupi d’anar a veure-la  dia rere dia. I és que encara que ella no sigui la mateixa, el meu amor no ha canviat.

Avui és el nostre seixantè aniversari de casats i vull enfocar que segueixo tan enamorat com el primer dia, tant com el dia en que li vaig donar el meu “sí, vull”. No cal dir-vos que ella no té gens present aquest dia, de la mateixa manera que tampoc em té present a mi. Però una persona com ella no mereix ser oblidada, i us asseguro que jo mai me’n desentendré. La pell se m’eriça cada vegada que la veig i ningú imagina com em dol veure-la tan enfonsada i afligida. Sempre mira a un punt fix al mateix temps que no mira enlloc, com desorientada i confosa. Em dol veure la persona que més felicitat m’ha aportat a la meva vida tan malament, tan canviada, tan trista. Però jo vull ser positiu i mentre visqui serà la meva reina, no la deixaré de cuidar mai .

Per fi ha arribat aquest moment tan especial. Entro al geriàtric tot recollint amb la mà dreta el ram de roses vermelles, i amb l’altra la capsa de bombons. Les recepcionistes m’acullen com cada dia amb simpatia, ja em tenen molt vist i em establert una certa confiança. No hi és. No és a la seu seient de sempre. Estic angoixat, trist, alarmat. És estrany, oi? M’afanyo per arribar a la seva habitació. No m’ho puc creure. Les llàgrimes comencen a mullar i evadir les meves galtes arrugades. És allà, sí. Porta un vestit de seda color rosa pàl·lid, aquell que li vaig regalar jo fa uns quants aniversaris, va ben pentinada i s’està pintant els llavis. S’està posant maca per a mi. Recorda la cita? Li beso la mà i amb veu tremolosa li dic:

- Feliç aniversari, amor meu.

- No em toquis, animal! És pot saber amb quines em véns, tu ara? De veritat, quina gent que hi ha pel món... Aniversari, diu! Què et penses, que amb catorze anys ja estic casada?

Com sempre m’havia fet massa il·lusions. Però no m’importa, tinc la certesa que encara que només hagi estat un sol instant, ha pensat en jo. Una vegada més em faig fort i continc les llàgrimes.

Aquest és un amor vertader, ho dones tot per una persona encara que ella no et torni res a canvi.

Ella no sap qui sóc, però jo encara sé qui és ella.

Ahir, avui i demà

Ahir a la tarda vaig anar a l’institut. L’IES M. Àngels Cardona estava en una calma absoluta només trencada per una conversa entre en Sebastià, el conserge, i en Xim, el cap d’estudis. Ells dos eren els únics que es movien per aquells passadissos foscos i quiets. Passadissos que no tenien res a veure amb el moviment que impera els dies de pluja, els dies de celebracions o els dies de grans activitats. Les cartelleres buides, esperant el nou curs, i la sala del professorat deserta. Tot un miracle. Una sala de professorat buida i fosca, amb gairebé totes les finestres tancades, sense ningú que esperi per poder ocupar un ordenador i imprimir, sense gent comentant les notícies del diari, sense tertúlia futbolística, sense llibres, carpetes ni motxilles que marquen territori, sense crits, sense gent treballant, sense portàtils ni mòbils, amb les taquilles aclarides i sense cap caixa de folis a sobre, amb les cartelleres que esperen els fulls reivindicatius i les novetats que l’equip directiu sempre prepara. Una sala del professorat diferent.

Poques estones es pot gaudir d’aquesta tranquil·litat en un institut com el Cardona perquè aquesta calma molt aviat serà trencada per tothom que dia 13 comença un nou curs escolar. N’hi ha que, pel seu mal cap, hauran d’escoltar una altra vegada el que ja els van explicar l’any anterior, altres descobriran que vol dir anar a un institut, altres aniran creixent, altres es passaran tot un curs reivindicant, altres estudiaran, altres s’adonaran que aquest no és el seu lloc, altres trobaran l’amor, l’odi, el desengany, l’amistat, etc. Tothom té 9 mesos per endavant.

Aquest any, però, no seré en cap inici de curs escolar i, tal com pinten les coses, crec que en tardaré uns quants més, ja que com diu s’avi Perico, jo sóc “un d’aquells que la Conselleria ha fotut per la borda”. De moment el que està clar és que tinc nou mesos per descansar i desconnectar d’un sector complicat, a vegades un poc sectari, molt mal vist per la societat, però alhora molt gratificant. Tinc nou mesos per poder gaudir de la família, dels amics i de Menorca. No sé què passarà ni com aniran les coses des d’avui fins al juny del 2013. Serà llavors quan decidiré si continuo dins el món educatiu o no. De moment només puc donar gràcies a tothom amb qui he coincidit durant aquest camí educatiu. Encara que no ho sembli, tothom m’ha ensenyat alguna cosa, a vegades fins i tot massa. Espero que xaleu d’aquest curs com jo ho faria!

Un lipdub

Sempre que arriba el final d’un trimestre, vacances de Nadal, de Setmana Santa i d’estiu, els centres escolars preparen activitats especials.

A l’IES M. Àngels Cardona és tradició que els grups de 3r d’ESO siguin els encarregats de preparar les activitats que es realitzen el dia abans de les vacances de Setmana Santa. Aquest any, com també ja és costum, s’han muntat dues paradetes solidàries, una de venda de productes de segona mà i una altra de venda de berenars. Són solidàries ja que tots els diners recaptats es donen al Fons Menorquí de Cooperació. A part d’aquestes dues paradetes també s’ha preparat una altra activitat que ha implicat la participació de tot el centre. Per primer cop, s’ha intentat gravar un lipdub, un tipus de vídeo que combina sincronització labial i doblatge d'àudio per fer un vídeo de música.

Per gravar el lipdub primer es va escollir la cançó que es volia cantar per saber de quin temps es disposava per fer la gravació. A continuació, un cop escollida la cançó, es va determinar quins espais del centre podien sortir i quins grups els ocuparien. Finalment, es va temporitzar la lletra de la cançó amb la distribució dels espais i així tothom va saber quina part de lletra li tocava cantar. Un cop cada grup va saber quin lloc havia d’ocupar i quina part de lletra havia de cantar, cada grup va preparar una petita representació. El resultar final el podeu veure en el següent enllaç (http://vimeo.com/39899810).

Segur que els cursos posteriors ja sabran per on tirar i podran millorar aquesta primera prova. Crec que s’ha de felicitar tot el professorat i l’alumnat implicat, ja que tothom sap que no ha estat gens fàcil. Ànims i molta sort!

El dia que vaig néixer

El dia que vaig néixer era el dia que no repartien ni coneixements de música, ni de pintura, ni d’idiomes, però si que en repartien de ciències. El dia que vaig néixer no regalaven habilitats esportives, però sí habilitats amb noves tecnologies. El dia que vaig néixer repartien germans i no germanes. El dia que vaig néixer era el dia que donaven ganes de festa, de ball, de xou, de vici, de bon humor, de molta tossuderia, d’embolics, de Flor, de viatjar, de descobrir, de provar, de volar, de platja i de muntanya. El dia que vaig néixer regalaven interès pels volcans i per les illes i molt respecte pel medi ambient. El dia que vaig néixer era el dia que explicaven que amb esforç, humilitat, treball i ganes les coses sempre són possibles. El dia que vaig néixer era el dia dels “quets” i dels jerseis i no de les sabates i les corbates. El dia que vaig néixer era el dia que ensenyaven que allò important no és pujar, sinó saber caure, aixecar-te i tornar a pujar. El dia que vaig néixer era el dia de la bici, però no de la moto. El dia que vaig néixer era el dia que repartien tensions baixes a primera hora del matí i poca son a la nit. El dia que vaig néixer no hi havia ni fruita ni verdura, sinó pasta. El dia que vaig néixer era el dia que explicaven que els diners donen moltes coses, però que poden fer que en perdis moltes, sobretot aquelles que amb diners no es poden comprar. El dia que vaig néixer regalaven carnets de pare. El dia que vaig néixer era el dia que contaven que el que fa mal sempre és el que pega de més a prop. El dia que vaig néixer era el dia que et tocava una bona dosi d’amistat i que t’ensenyaven que els amics no es creen ni es destrueixen, sinó que es transformen. El dia que vaig néixer mostraven que la millor defensa és un bon atac. El dia que vaig néixer explicaven que no has d’esperar que els altres et facin la feina. El dia que vaig néixer ensenyaven que no has de deixar que et peguin dos cops. El dia que vaig néixer era el dia que mostraven que tots els moments de la vida són importants, sobretot els petits. El dia que vaig néixer contaven que en aquest món, per molt que ens hi esforcem, no tots som iguals. El dia que vaig néixer era el dia que t’implicaven en tot. El dia que vaig néixer era el dia que dotaven la gent d’una bona dosi de país, de catalanitat i de “barçalonisme”. El dia que vaig néixer era el dia que anys després triaria el Filiuet per canviar de barri, i segur que si ara fos aquí hi hauria coses que no entendria, però segur que m’escoltaria. El dia que vaig néixer era dimarts 17 d’abril i avui també ho és. 

Enllaçat pel català

Jo dono suport a la campanya “Enllaçats pel català” iniciada per la Comissió de Normalització Lingüística de l’IES Albuhaira de Muro (Mallorca) que té com a objectius principals fer visible el malestar dels centres educatius davant la política lingüística del Govern, enfortir la consciència lingüística dels catalanoparlants que assumeixen un compromís amb la llengua i incentivar alhora la de la resta de la ciutadania, aconseguir que la imatge del llaç s'identifiqui amb una “causa justa”, darrere de la qual hi ha una veritat incontestable, i donar un imatge cívica de la campanya, desvinculada de plantejaments ideològics.

El Círculo Balear, societat civil que actua en defensa de la llibertat i la identitat de Balears en una Espanya plural i de tots, vol denunciar els centres que s’han adherit a aquesta campanya al·legant, entre altres coses, que el professorat no manté neutralitat política ni ideològica, que es reparteixen llaços a l’alumnat i que s’involucra l’alumnat menor d’edat a participar, en horari lectiu, a actes de protesta.

Què es pot esperar d’una societat civil que denuncia docents i centres educatius per tal de poder fer la seva funció,  que reivindica que als centres educatius s’ensenyin les nostres paraules i els nostres costums (crec que a Ciutadella l’alumnat de tots els centres sap que és un ca, un moix, un bòtil, un al·lot, un boínder, etc. i que té molt clar què és el dimarts de sa sobrassada i Sant Joan), que reivindica que la llengua tingui com a denominació mallorquí, menorquí, eivissenc o pagès? I jo em pregunto: Què han fet els de Formentera? M’estranya que no demanin el formenterer.

Suposo que la tasca de denunciar l’empitjorament de la situació del català a la nostra comunitat deu ser important, ja que si no fos així els membres d’aquesta societat civil no s’haurien enfadat tant. No puc entendre que a aquesta entitat li faci por l’ensenyament en català i del català perquè, ho tingui clar o no, és la seva llengua. Tal vegada els membres del Círculo Balear, igual que fa el Govern del Sr. Bauzà, posen com a excusa les varietats dialectals quan en realitat el que volen és la imposició del castellà en els centres educatius.

Tot i això, des d’aquí vull que quedi clar que al centre on treballo, l’IES M. Àngels Cardona, no s’han dut a terme cap d’aquestes pràctiques que denuncia el Círculo Balear i que la majoria del professorat, a títol individual, portem i portarem el llaç mentre faci falta i ensenyem i ensenyarem en català. Mentre gastin esforços en denunciar-nos, més fort cridarem a favor del català!

L’ensenyament ara i sempre en català!

Jo lluito

Darrerament a l’Estat del qual formem part, ens agradi o no, passen coses ben peculiars, estranyes i sorprenents.

El Governs autonòmic i el Govern central són capaços de retallar els sous als funcionaris una vegada darrere d’una altra, de realitzar una reforma laboral esperpèntica amb l’excusa de crear llocs de feina i així poder sortir de la crisi, d’incomplir els seus programes electorals i anar en contra del que van prometre quan estaven en campanya electoral apujant impostos, de deixar de pagar les quantitats econòmiques establertes en els pressupostos als centres d’educació secundària, de reprendre el pla hidrològic nacional i tornar a plantejar el transvasament de l’Ebre, de tancar part dels centres sanitaris i d’instaurar encobertament el copagament sanitari, de convertir l’Estat espanyol en un dels principals exportadors d’armes, d’invertir grans quantitats econòmiques en la creació d’aeroports (alguns encara no han vist avions) i en la imposició de l’alta velocitat ferroviària al territori peninsular, d’intentar modificar lleis (la de costes, la turística, etc.) que permetran degradar i urbanitzar part del poc territori que actualment està conservat, d’atacar la llengua i la cultura pròpies d’un territori com és el nostre per tal d’imposar la llengua estatal ja coneguda i parlada per tothom (nosaltres ja som bilingües!), d’intentar modificar o eliminar les lleis que regulen el matrimoni homosexual i l’avortament, de retallar o suprimir les subvencions a les entitats socials, culturals i esportives, de no fer res per parar el frau fiscal ni intentar eliminar l’economia submergida, d’eliminar la Conselleria de Medi Ambient i la Direcció General de Política Lingüística i fusionar-les amb altres, d’augmentar el pressupost del Ministeri de Defensa, de no modificar la llei electoral que tant els beneficia, de deixar territoris com Menorca (si algú no ho sap, és una illa) sense unes bones comunicacions amb la resta de l’estat, de destinar més de 65 milions d’euros al manteniment de la monarquia, de...

També hem pogut veure com el Sr. Camps, expresident autonòmic, era declarat innocent d’haver acceptat trajes a canvi de contractes, com el PP i el PSOE modificaven la Constitució Espanyola d’una forma extremadament ràpida, com el Sr. Garzón, jutge de l’Audiència Nacional, era inhabilitat per haver investigat trames de corrupció, com les centrals nuclears allargaven la seva vida sense parar, com el Sr. Urdangarín, gendre del Rei, estava imputat per corrupció al costat del Sr. Matas, expresident autonòmic i alhora exministre de Medi Ambient de l’Estat espanyol, com la COPE, cadena de ràdio estatal, acusava el Barça de dopatge i no patia cap conseqüència, com es crea un conflicte diplomàtic amb França perquè C+France va fer broma amb el dopatge espanyol, com els bancs rebien milions i milions d’euros de capital públic i els seus grans directius s’apujaven els seus sous astronòmics, com els exalts càrrecs, exministres i expresidents tenen uns sous vitalicis descomunals, com el Govern central del PP i el Govern central del PSOE no són capaços de modificar la Constitució per adequar-la al nou context polític i d’eliminar el Congrés o el Senat, com el Sr. Matas ens confirma que tots no som iguals, com el Sr. Carlos Dívar, President del Consell General del Poder Judicial, comparava el català amb el mandinga, com el principal partit de l’oposició està més interessat en tenir un “nou” cap que en ajudar a aclarir l’estat, com l’espoli fiscal ens fa cada dia més pobres, com la policia executa càrregues policials indiscriminades contra estudiants, com... 

En aquest coi d’Estat també és més important saber qui guanya el Barça-Madrid o quin temps farà demà que la quantitat de persones que estan a l’atur, que la sanitat i l’ensenyament públics, que la pobresa, que l’impagament de les hipoteques i el desallotjament de vivendes, que la desocupació juvenil, que les drogues, que la conservació del territori, que la corrupció, que el transport aeri digne, que el medi ambient i la sostenibilitat, que els drets de les persones, que les ajudes socials, que la llengua i la cultura pròpies de cada territori, que...

Després de saber i veure algunes de les coses que passen a l’Estat espanyol crec que no és gens estrany que alguns ens plantegem la necessitat de lluitar contra les coses que no ens agraden. Jo lluito pels meus principis i pels meus ideals perquè crec que podem viure en una societat més justa i millor.

Un ritual

Els exàmens són, segurament, el més odiat del sistema educatiu, tant pel professorat que els ha de preparar i corregir com per l’alumnat encarregat de fer-los.

Aquest any, per exemple, imparteixo classe a un grup de 2n d’ESO, a quatre grups de 3r d’ESO i a un grup de 2n de batxillerat. Aquesta varietat de nivells i de grups em suposa haver de preparar 9 tipus d’exàmens, com a mínim, tres vegades cada trimestre. Una vegada fets, aquests s’acumulen en piles que no s’acaben mai. Enguany no em puc queixar, només en tinc 16 de biologia de 2n de batxillerat, 20 de ciències naturals de 2n d’ESO i 107 de ciències naturals de 3r d’ESO. Quasi res!

Per a l’alumnat, fer els exàmens suposa un gran maldecap ja que el dia, o els dies, abans ha d’estudiar i del resultat obtingut en dependrà la nota de l’assignatura. A part d’això, fer un examen també suposa un ritual.

S’ha de modificar l’organització de l’aula ja que d’aquesta forma s’intenta que l’alumnat sigui més independent i que no rebi ajuda de qui té al costat. Quan es prepara l’aula ja s’observen els primers moviments: alumnes que passen de primera a tercera fila, alumnes que es posen expressament darrere d’altres, alumnes que sempre prefereixen estar al costat de la paret, etc.

Un cop tothom està situat dins l’aula i al seu lloc comença el segon tipus de moviments. Aquests consisteixen a tenir a prop i a mà els complements d’estudi, és a dir, tenir el llibre amb apunts al calaix, els estoigs damunt de la taula, la motxilla del company o de la companya de davant oberta, la carpeta reclinada a la pota de la taula o a la paret, etc.

Quan acabo de repartir els exàmens, l’alumnat hi fa un cop d’ull i ja apareixen les primeres cares insinuatives; hi ha qui ho veu clar i qui no. Un cop traspassat aquest punt comença la meva diversió, la part que a mi més m’agrada: veure com l’alumnat intenta ser més llest que jo.

En totes les aules sempre hi ha dos tipus d’alumnat, el que observo i el que m’observa. Aquest darrer sempre és qui utilitza aquells mètodes no reglamentaris per aprovar (un altre dia ja escriuré sobre aquesta pràctica). És el tipus d’alumnat que ha de controlar en tot moment quina és la meva situació dins l’aula i que, casualment, sempre escriu quan estic resolent un dubte a algú o quan li dono l’esquena. M’agrada la cara que fa quan me’l miro. Mai ha trencat un plat! Ah! I per què no es noti que fa cap acte delictiu, sempre m’acaba fent una pregunta sobre alguna de les qüestions que demano a l’examen.

A vegades, però, les actuacions il·legals en els exàmens són tan descarades que em veig obligat a actuar i requisar el material bèl·lic utilitzat i puntuar aquell examen amb un 0. Moltes altres vegades prefereixo que l’alumnat surti de l’examen amb la idea que no he vist res i que m’ha marcat un gol. Aquella cara de satisfacció que posa quan m’entrega l’examen sense que li hagi dit res és fantàstica! No sap que la seva cara m’està dient que ha copiat i que jo ni me n’he adonat!

La diversió se m’acaba quan dono les notes. Si l’alumnat que ha utilitzat ajuda externa aprova i no li dic res, la cara de satisfacció encara és més gran que la del dia de l’examen. Està convençut que m’ha marcat un altre gol! Però el problema que té aquest tipus d’alumnat, el que utilitza mètodes complementaris, és que un cop corregits els exàmens, el resultat que obté és suficient per fer un gol, però no per guanyar el partit a finals de juny!

Voltant per Internet

Aquest ha estat un cap de setmana de pont i cova. Les condicions meteorològiques viscudes a Ciutadella no convidaven a sortir de casa. Segur que si el paisatge hagués quedat blanc com a la resta de l’illa haguéssim sortit una estona, però ja sabem tots que Menorca comença a Sa Costa Nova!

Quan no surto de casa generalment aprofito el temps per fer dues coses, avançar feina de l’institut i passar moltes estones davant l’ordinador connectat a Internet. Aquest cap de setmana he hagut d’introduir les notes i els comentaris per fer el seguiment de l’alumnat i he començat a preparar l’hora de tutoria, ja que a més d’impartir ciències naturals i biologia, aquest any també sóc tutor de 3r d’ESO, concretament de 3rD, el millor amb diferència!

Per mi la tutoria és l’hora més important de la setmana. És l’hora que no explico com funciona cap part del cos humà, ni descric cap tipus de metabolisme, ni experimento reaccions al laboratori, ni ensenyo quins impactes realitza l’home sobre l’entorn. És l’hora que intento que l’alumnat del qual sóc tutor entengui que forma part d’un grup i que hi ha conceptes com respecte, igualtat, treball, esforç, dedicació, implicació, estudi, responsabilitat, maduresa, amistat, superació i molts altres que existeixen i que són més importants que qualsevol altre concepte que puguin aprendre, ja que aquests els ajudaran a ser persones.

Crec que la tutoria també serveix perquè el tutor demostri que és una persona, un membre més del grup que està allà, que li interessen les coses que l’alumnat fa, que es preocupa perquè aprovi les assignatures i passi de curs, que el pot ajudar sempre que ho vulgui, que l’entén i que moltes vegades l’admira, tot i que l’alumnat no ho veu mai així.

Aquest cap de setmana també he tingut temps per voltar per Internet, buscar vídeos, rebuscar arxius, intentar trobar cançons, etc. i he estat de sort. De molta sort! He trobat un parell de vídeos molt interessants que adjunto a continuació.

Els que apareixen en aquests vídeos són alumnes de 3r d’ESO de l’IES M. Àngels Cardona, alumnes dels quals sóc professor de ciències naturals. No faré aquí una valoració del seu rendiment acadèmic ni tampoc del nivell de les gravacions, però sí que puc dir que aquests vídeos m’ajuden a entendre una mica més la joventut adolescent i a millorar la meva tasca com a tutor. Suposo que quan tingui més temps trobaré més vídeos d’altres alumnes que demostren altres habilitats, però de moment només puc dir gràcies pels vídeos i continueu així! 

Una polla

Ser pare és una gran responsabilitat. Has d’educar el teu fill, li has de mostrar els valors de la vida, l’has de fer coneixedor de la llengua i les tradicions pròpies, l’has d’ajudar a defensar-se dels perills de la vida, li has de mostrar aquelles coses que són bones i aquelles que no, l’has d’ajudar a formar-se com a persona, li has de donar l’oportunitat que prengui decisions i s’equivoqui, etc.

Quan és el primer cop que has de fer una feina, una activitat o t’has d’enfrontar a una nova situació et surten dubtes i apareix la inseguretat se saber si ho faràs bé o no. A vegades, rebre consells i llegir llibres et pot ajudar a millorar i a afrontar noves situacions. En el meu cas, aquesta ajuda l’he agafat en la tasca d’ensenyar a en Bernat alguns dels jocs, de les endevinalles, de les cançons i de les rondalles típiques de Menorca. Per això he consultat el Quadern de Folklore, número 26, Jocs populars (III), editat pel Col·lectiu Folklòric Ciutadella, i en arribar al punt 150, a la pàgina 20, he trobat el següent embarbussament:

“Una polla xica, pica, pollarica

cama curta i bacarica,

va tenir un poll xic, pic, pollaric,

cama curta i bacaric.

I si sa mare no hagués estat

xica, pica, pollarica

cama curta i bacarica,

es poll no hagués estat

xic, pic, pollaric

cama curta i bacaric”.

Després de llegir-lo m’ha vingut a la memòria aquella gran intervenció que va fer en Quim Monzó a la inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt l’any 2007, quan aquesta tenia la cultura catalana com a invitada d'honor. Si no la teniu present, la podeu visualitzar aquí sota i veureu que als 9 minuts i 27 segons comença a recitar-lo.

Ell va utilitzar una versió d’aquest embarbussament (en ciutadellenc diuen “trabalenguas”) per presentar la llengua i la cultura catalanes. Per tant, no fa falta que els polítics que ara governen a Balears posin en dubte quina és la llengua que es parla a Menorca ja que el que va recitar el senyor Monzó, una autoritat en matèria lingüística, i el que es va publicar al quadern de folklore menorquí representen una sola llengua, la catalana.

Segurament que cap dels polítics que ara governen les nostres institucions té la capacitat de repetir el que va fer en Quim Monzó el 2007. I poso això en dubte perquè crec que aquests polítics en matèria lingüística són xics, pics, pollarics, cama curts i bacarics.

Dia de ressaca

Avui és un gran dia per als culés. Ahir vam eliminar el Madrid de la Copa fent un mal partit i patint com sempre. I sí, diem vam (utilitzant primera persona del plural) perquè els culés ens creiem part d’aquest equip, creiem que hi hem col·laborat i que part del mèrit és nostre.

El Madrid eliminat no és un Madrid qualsevol, és el de Florentino (que amb diners va aconseguir Figo, el nostre capità portuguès), el de Mourinho (aquell entrenador culé que es va enemistar amb el barcelonisme quan era entrenador del Chelsea i de l’Inter per culpa del teatre) i el de Cristiano (autodefinit antibarcelonista per estil de joc, classe i valors del club blanc).

Realment els culés no estem contents per haver passat de ronda i ser a semifinals de Copa, sinó perquè hem aconseguit que aquest Madrid ja no pugui fer l’anhelat triplet que nosaltres tenim i ells encara no. Com més tardin a tenir-lo, perquè el tindran, més gran continuarà sent la llegenda d’aquest Barça que ara anomenen el Barça de Guardiola, el Barça de les sis copes o el Pep Team. Un any més els diners no han pogut comprar el triplet.

Guardiola i Messi són els qui majoritàriament reben els elogis i qui recullen els premis individuals a nivell europeu. Crec, però, que l’èxit d’aquest grup s’ha d’anar a buscar més lluny. Els culés vam passar èpoques molt i molt negres, molts anys de sequera i de mal joc, anys on hi van haver molts entrenadors i moltes polèmiques, anys de fitxatges de jugadors estranys, anys de coses que no ens van fer gaudir del futbol. Això va canviar amb l’arribada al Camp Nou d’un personatge lleig i amb ell un gest i un somriure. Sí, no va ser un fitxatge de 85 milions d’euros, no tenia una dentadura perfecta, no anava ben engominat, no venia d’un dels millors clubs d’Europa i no era un crack, però portava il·lusió, treball, rialles i un gest. I amb això en va tenir prou per posar-se el públic a la butxaca (suposo que el toc de pilota també hi va ajudar). La rialla i l’esforç constant d’en Ronaldinho Gaucho fins i tot van aconseguir que el Bernabéu s’aixequés per aplaudir-lo una nit de glòria culé.

Ara els culés esperem trobar-los de nou a la Champions (encara que anem dient que estem cansats de clàssics) per evitar que ells guanyin la seva “Décima” i per poder aixecar la nostra “Maneta”. Esperem també poder continuar xalant amb el treball, el talent i la forma de ser d’aquest Barça durant molts dies!

Imatge extreta d'aquí.

25 minuts

Ser professor d’educació secundària en un institut implica realitzar moltes feines, algunes molt conegudes i altres no tant.

S’ha de corregir exàmens, preparar classes, assistir a reunions de coordinació, introduir notes al programa de gestió, assistir a claustres, tenir el quadern de notes al dia, preparar programacions, emplenar actes, preparar reunions d’avaluació, fer guàrdies, assistir a reunions d’equip docent, preparar activitats, etc. De totes aquestes, crec que la pitjor són les guàrdies de pati.

25 minuts que s’han de cobrir faci sol, plogui, nevi o pedregui. 25 minuts que poden passar lentament, en plena solitud, mirant el rellotge com si fossis un alumne que no té interès per una classe o amb ganes de tornar a l’aula i continuar amb la tasca docent. 25 minuts per sentir-te molt observat quan tu observes el comportament de l’alumnat. 25 minuts, però, també poden passar molt ràpid ja que una baralla, un intent de fumar, un partit de futbol sense àrbitre, una baralla amorosa, un atac al mobiliari indefens del centre o una discussió futbolística poden fer que et faltin ulls, braços i cames per poder controlar tot l’espai que vigiles. 25 minuts per analitzar la socialització de l’alumnat i la seva distribució en un espai obert (casualment l’alumnat conflictiu a l’aula sempre està en els espais més allunyats de l’edifici preparant-ne alguna). 25 minuts per observar com l’alumnat que no realitza educació secundària pot sortir del centre, berenar, fumar, embrutar els carrers i arribar tard a la següent classe. 25 minuts on deixes de ser el professor de ciències naturals o biologia i passes a ser el policia que ha de mantenir l’ordre i ha de fer complir la llei que impera en el centre. 25 minuts que trobaré a faltar. 

Oriol.cat

Oriol Aquelles coses que penso, veig, miro, llegeixo, trobo, comparteixo, opino, faig, fotografio, gravo, trobo interessants, etc. Aquest és un espai on obro una petita finestra al món.

.cat Un petit homenatge a aquella llengua i cultura que m'ha fet créixer.