Un ritual

Els exàmens són, segurament, el més odiat del sistema educatiu, tant pel professorat que els ha de preparar i corregir com per l’alumnat encarregat de fer-los.

Aquest any, per exemple, imparteixo classe a un grup de 2n d’ESO, a quatre grups de 3r d’ESO i a un grup de 2n de batxillerat. Aquesta varietat de nivells i de grups em suposa haver de preparar 9 tipus d’exàmens, com a mínim, tres vegades cada trimestre. Una vegada fets, aquests s’acumulen en piles que no s’acaben mai. Enguany no em puc queixar, només en tinc 16 de biologia de 2n de batxillerat, 20 de ciències naturals de 2n d’ESO i 107 de ciències naturals de 3r d’ESO. Quasi res!

Per a l’alumnat, fer els exàmens suposa un gran maldecap ja que el dia, o els dies, abans ha d’estudiar i del resultat obtingut en dependrà la nota de l’assignatura. A part d’això, fer un examen també suposa un ritual.

S’ha de modificar l’organització de l’aula ja que d’aquesta forma s’intenta que l’alumnat sigui més independent i que no rebi ajuda de qui té al costat. Quan es prepara l’aula ja s’observen els primers moviments: alumnes que passen de primera a tercera fila, alumnes que es posen expressament darrere d’altres, alumnes que sempre prefereixen estar al costat de la paret, etc.

Un cop tothom està situat dins l’aula i al seu lloc comença el segon tipus de moviments. Aquests consisteixen a tenir a prop i a mà els complements d’estudi, és a dir, tenir el llibre amb apunts al calaix, els estoigs damunt de la taula, la motxilla del company o de la companya de davant oberta, la carpeta reclinada a la pota de la taula o a la paret, etc.

Quan acabo de repartir els exàmens, l’alumnat hi fa un cop d’ull i ja apareixen les primeres cares insinuatives; hi ha qui ho veu clar i qui no. Un cop traspassat aquest punt comença la meva diversió, la part que a mi més m’agrada: veure com l’alumnat intenta ser més llest que jo.

En totes les aules sempre hi ha dos tipus d’alumnat, el que observo i el que m’observa. Aquest darrer sempre és qui utilitza aquells mètodes no reglamentaris per aprovar (un altre dia ja escriuré sobre aquesta pràctica). És el tipus d’alumnat que ha de controlar en tot moment quina és la meva situació dins l’aula i que, casualment, sempre escriu quan estic resolent un dubte a algú o quan li dono l’esquena. M’agrada la cara que fa quan me’l miro. Mai ha trencat un plat! Ah! I per què no es noti que fa cap acte delictiu, sempre m’acaba fent una pregunta sobre alguna de les qüestions que demano a l’examen.

A vegades, però, les actuacions il·legals en els exàmens són tan descarades que em veig obligat a actuar i requisar el material bèl·lic utilitzat i puntuar aquell examen amb un 0. Moltes altres vegades prefereixo que l’alumnat surti de l’examen amb la idea que no he vist res i que m’ha marcat un gol. Aquella cara de satisfacció que posa quan m’entrega l’examen sense que li hagi dit res és fantàstica! No sap que la seva cara m’està dient que ha copiat i que jo ni me n’he adonat!

La diversió se m’acaba quan dono les notes. Si l’alumnat que ha utilitzat ajuda externa aprova i no li dic res, la cara de satisfacció encara és més gran que la del dia de l’examen. Està convençut que m’ha marcat un altre gol! Però el problema que té aquest tipus d’alumnat, el que utilitza mètodes complementaris, és que un cop corregits els exàmens, el resultat que obté és suficient per fer un gol, però no per guanyar el partit a finals de juny!