Jo lluito

Darrerament a l’Estat del qual formem part, ens agradi o no, passen coses ben peculiars, estranyes i sorprenents.

El Governs autonòmic i el Govern central són capaços de retallar els sous als funcionaris una vegada darrere d’una altra, de realitzar una reforma laboral esperpèntica amb l’excusa de crear llocs de feina i així poder sortir de la crisi, d’incomplir els seus programes electorals i anar en contra del que van prometre quan estaven en campanya electoral apujant impostos, de deixar de pagar les quantitats econòmiques establertes en els pressupostos als centres d’educació secundària, de reprendre el pla hidrològic nacional i tornar a plantejar el transvasament de l’Ebre, de tancar part dels centres sanitaris i d’instaurar encobertament el copagament sanitari, de convertir l’Estat espanyol en un dels principals exportadors d’armes, d’invertir grans quantitats econòmiques en la creació d’aeroports (alguns encara no han vist avions) i en la imposició de l’alta velocitat ferroviària al territori peninsular, d’intentar modificar lleis (la de costes, la turística, etc.) que permetran degradar i urbanitzar part del poc territori que actualment està conservat, d’atacar la llengua i la cultura pròpies d’un territori com és el nostre per tal d’imposar la llengua estatal ja coneguda i parlada per tothom (nosaltres ja som bilingües!), d’intentar modificar o eliminar les lleis que regulen el matrimoni homosexual i l’avortament, de retallar o suprimir les subvencions a les entitats socials, culturals i esportives, de no fer res per parar el frau fiscal ni intentar eliminar l’economia submergida, d’eliminar la Conselleria de Medi Ambient i la Direcció General de Política Lingüística i fusionar-les amb altres, d’augmentar el pressupost del Ministeri de Defensa, de no modificar la llei electoral que tant els beneficia, de deixar territoris com Menorca (si algú no ho sap, és una illa) sense unes bones comunicacions amb la resta de l’estat, de destinar més de 65 milions d’euros al manteniment de la monarquia, de...

També hem pogut veure com el Sr. Camps, expresident autonòmic, era declarat innocent d’haver acceptat trajes a canvi de contractes, com el PP i el PSOE modificaven la Constitució Espanyola d’una forma extremadament ràpida, com el Sr. Garzón, jutge de l’Audiència Nacional, era inhabilitat per haver investigat trames de corrupció, com les centrals nuclears allargaven la seva vida sense parar, com el Sr. Urdangarín, gendre del Rei, estava imputat per corrupció al costat del Sr. Matas, expresident autonòmic i alhora exministre de Medi Ambient de l’Estat espanyol, com la COPE, cadena de ràdio estatal, acusava el Barça de dopatge i no patia cap conseqüència, com es crea un conflicte diplomàtic amb França perquè C+France va fer broma amb el dopatge espanyol, com els bancs rebien milions i milions d’euros de capital públic i els seus grans directius s’apujaven els seus sous astronòmics, com els exalts càrrecs, exministres i expresidents tenen uns sous vitalicis descomunals, com el Govern central del PP i el Govern central del PSOE no són capaços de modificar la Constitució per adequar-la al nou context polític i d’eliminar el Congrés o el Senat, com el Sr. Matas ens confirma que tots no som iguals, com el Sr. Carlos Dívar, President del Consell General del Poder Judicial, comparava el català amb el mandinga, com el principal partit de l’oposició està més interessat en tenir un “nou” cap que en ajudar a aclarir l’estat, com l’espoli fiscal ens fa cada dia més pobres, com la policia executa càrregues policials indiscriminades contra estudiants, com... 

En aquest coi d’Estat també és més important saber qui guanya el Barça-Madrid o quin temps farà demà que la quantitat de persones que estan a l’atur, que la sanitat i l’ensenyament públics, que la pobresa, que l’impagament de les hipoteques i el desallotjament de vivendes, que la desocupació juvenil, que les drogues, que la conservació del territori, que la corrupció, que el transport aeri digne, que el medi ambient i la sostenibilitat, que els drets de les persones, que les ajudes socials, que la llengua i la cultura pròpies de cada territori, que...

Després de saber i veure algunes de les coses que passen a l’Estat espanyol crec que no és gens estrany que alguns ens plantegem la necessitat de lluitar contra les coses que no ens agraden. Jo lluito pels meus principis i pels meus ideals perquè crec que podem viure en una societat més justa i millor.

Un ritual

Els exàmens són, segurament, el més odiat del sistema educatiu, tant pel professorat que els ha de preparar i corregir com per l’alumnat encarregat de fer-los.

Aquest any, per exemple, imparteixo classe a un grup de 2n d’ESO, a quatre grups de 3r d’ESO i a un grup de 2n de batxillerat. Aquesta varietat de nivells i de grups em suposa haver de preparar 9 tipus d’exàmens, com a mínim, tres vegades cada trimestre. Una vegada fets, aquests s’acumulen en piles que no s’acaben mai. Enguany no em puc queixar, només en tinc 16 de biologia de 2n de batxillerat, 20 de ciències naturals de 2n d’ESO i 107 de ciències naturals de 3r d’ESO. Quasi res!

Per a l’alumnat, fer els exàmens suposa un gran maldecap ja que el dia, o els dies, abans ha d’estudiar i del resultat obtingut en dependrà la nota de l’assignatura. A part d’això, fer un examen també suposa un ritual.

S’ha de modificar l’organització de l’aula ja que d’aquesta forma s’intenta que l’alumnat sigui més independent i que no rebi ajuda de qui té al costat. Quan es prepara l’aula ja s’observen els primers moviments: alumnes que passen de primera a tercera fila, alumnes que es posen expressament darrere d’altres, alumnes que sempre prefereixen estar al costat de la paret, etc.

Un cop tothom està situat dins l’aula i al seu lloc comença el segon tipus de moviments. Aquests consisteixen a tenir a prop i a mà els complements d’estudi, és a dir, tenir el llibre amb apunts al calaix, els estoigs damunt de la taula, la motxilla del company o de la companya de davant oberta, la carpeta reclinada a la pota de la taula o a la paret, etc.

Quan acabo de repartir els exàmens, l’alumnat hi fa un cop d’ull i ja apareixen les primeres cares insinuatives; hi ha qui ho veu clar i qui no. Un cop traspassat aquest punt comença la meva diversió, la part que a mi més m’agrada: veure com l’alumnat intenta ser més llest que jo.

En totes les aules sempre hi ha dos tipus d’alumnat, el que observo i el que m’observa. Aquest darrer sempre és qui utilitza aquells mètodes no reglamentaris per aprovar (un altre dia ja escriuré sobre aquesta pràctica). És el tipus d’alumnat que ha de controlar en tot moment quina és la meva situació dins l’aula i que, casualment, sempre escriu quan estic resolent un dubte a algú o quan li dono l’esquena. M’agrada la cara que fa quan me’l miro. Mai ha trencat un plat! Ah! I per què no es noti que fa cap acte delictiu, sempre m’acaba fent una pregunta sobre alguna de les qüestions que demano a l’examen.

A vegades, però, les actuacions il·legals en els exàmens són tan descarades que em veig obligat a actuar i requisar el material bèl·lic utilitzat i puntuar aquell examen amb un 0. Moltes altres vegades prefereixo que l’alumnat surti de l’examen amb la idea que no he vist res i que m’ha marcat un gol. Aquella cara de satisfacció que posa quan m’entrega l’examen sense que li hagi dit res és fantàstica! No sap que la seva cara m’està dient que ha copiat i que jo ni me n’he adonat!

La diversió se m’acaba quan dono les notes. Si l’alumnat que ha utilitzat ajuda externa aprova i no li dic res, la cara de satisfacció encara és més gran que la del dia de l’examen. Està convençut que m’ha marcat un altre gol! Però el problema que té aquest tipus d’alumnat, el que utilitza mètodes complementaris, és que un cop corregits els exàmens, el resultat que obté és suficient per fer un gol, però no per guanyar el partit a finals de juny!

Voltant per Internet

Aquest ha estat un cap de setmana de pont i cova. Les condicions meteorològiques viscudes a Ciutadella no convidaven a sortir de casa. Segur que si el paisatge hagués quedat blanc com a la resta de l’illa haguéssim sortit una estona, però ja sabem tots que Menorca comença a Sa Costa Nova!

Quan no surto de casa generalment aprofito el temps per fer dues coses, avançar feina de l’institut i passar moltes estones davant l’ordinador connectat a Internet. Aquest cap de setmana he hagut d’introduir les notes i els comentaris per fer el seguiment de l’alumnat i he començat a preparar l’hora de tutoria, ja que a més d’impartir ciències naturals i biologia, aquest any també sóc tutor de 3r d’ESO, concretament de 3rD, el millor amb diferència!

Per mi la tutoria és l’hora més important de la setmana. És l’hora que no explico com funciona cap part del cos humà, ni descric cap tipus de metabolisme, ni experimento reaccions al laboratori, ni ensenyo quins impactes realitza l’home sobre l’entorn. És l’hora que intento que l’alumnat del qual sóc tutor entengui que forma part d’un grup i que hi ha conceptes com respecte, igualtat, treball, esforç, dedicació, implicació, estudi, responsabilitat, maduresa, amistat, superació i molts altres que existeixen i que són més importants que qualsevol altre concepte que puguin aprendre, ja que aquests els ajudaran a ser persones.

Crec que la tutoria també serveix perquè el tutor demostri que és una persona, un membre més del grup que està allà, que li interessen les coses que l’alumnat fa, que es preocupa perquè aprovi les assignatures i passi de curs, que el pot ajudar sempre que ho vulgui, que l’entén i que moltes vegades l’admira, tot i que l’alumnat no ho veu mai així.

Aquest cap de setmana també he tingut temps per voltar per Internet, buscar vídeos, rebuscar arxius, intentar trobar cançons, etc. i he estat de sort. De molta sort! He trobat un parell de vídeos molt interessants que adjunto a continuació.

Els que apareixen en aquests vídeos són alumnes de 3r d’ESO de l’IES M. Àngels Cardona, alumnes dels quals sóc professor de ciències naturals. No faré aquí una valoració del seu rendiment acadèmic ni tampoc del nivell de les gravacions, però sí que puc dir que aquests vídeos m’ajuden a entendre una mica més la joventut adolescent i a millorar la meva tasca com a tutor. Suposo que quan tingui més temps trobaré més vídeos d’altres alumnes que demostren altres habilitats, però de moment només puc dir gràcies pels vídeos i continueu així! 

Una polla

Ser pare és una gran responsabilitat. Has d’educar el teu fill, li has de mostrar els valors de la vida, l’has de fer coneixedor de la llengua i les tradicions pròpies, l’has d’ajudar a defensar-se dels perills de la vida, li has de mostrar aquelles coses que són bones i aquelles que no, l’has d’ajudar a formar-se com a persona, li has de donar l’oportunitat que prengui decisions i s’equivoqui, etc.

Quan és el primer cop que has de fer una feina, una activitat o t’has d’enfrontar a una nova situació et surten dubtes i apareix la inseguretat se saber si ho faràs bé o no. A vegades, rebre consells i llegir llibres et pot ajudar a millorar i a afrontar noves situacions. En el meu cas, aquesta ajuda l’he agafat en la tasca d’ensenyar a en Bernat alguns dels jocs, de les endevinalles, de les cançons i de les rondalles típiques de Menorca. Per això he consultat el Quadern de Folklore, número 26, Jocs populars (III), editat pel Col·lectiu Folklòric Ciutadella, i en arribar al punt 150, a la pàgina 20, he trobat el següent embarbussament:

“Una polla xica, pica, pollarica

cama curta i bacarica,

va tenir un poll xic, pic, pollaric,

cama curta i bacaric.

I si sa mare no hagués estat

xica, pica, pollarica

cama curta i bacarica,

es poll no hagués estat

xic, pic, pollaric

cama curta i bacaric”.

Després de llegir-lo m’ha vingut a la memòria aquella gran intervenció que va fer en Quim Monzó a la inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt l’any 2007, quan aquesta tenia la cultura catalana com a invitada d'honor. Si no la teniu present, la podeu visualitzar aquí sota i veureu que als 9 minuts i 27 segons comença a recitar-lo.

Ell va utilitzar una versió d’aquest embarbussament (en ciutadellenc diuen “trabalenguas”) per presentar la llengua i la cultura catalanes. Per tant, no fa falta que els polítics que ara governen a Balears posin en dubte quina és la llengua que es parla a Menorca ja que el que va recitar el senyor Monzó, una autoritat en matèria lingüística, i el que es va publicar al quadern de folklore menorquí representen una sola llengua, la catalana.

Segurament que cap dels polítics que ara governen les nostres institucions té la capacitat de repetir el que va fer en Quim Monzó el 2007. I poso això en dubte perquè crec que aquests polítics en matèria lingüística són xics, pics, pollarics, cama curts i bacarics.