Dia de ressaca

Avui és un gran dia per als culés. Ahir vam eliminar el Madrid de la Copa fent un mal partit i patint com sempre. I sí, diem vam (utilitzant primera persona del plural) perquè els culés ens creiem part d’aquest equip, creiem que hi hem col·laborat i que part del mèrit és nostre.

El Madrid eliminat no és un Madrid qualsevol, és el de Florentino (que amb diners va aconseguir Figo, el nostre capità portuguès), el de Mourinho (aquell entrenador culé que es va enemistar amb el barcelonisme quan era entrenador del Chelsea i de l’Inter per culpa del teatre) i el de Cristiano (autodefinit antibarcelonista per estil de joc, classe i valors del club blanc).

Realment els culés no estem contents per haver passat de ronda i ser a semifinals de Copa, sinó perquè hem aconseguit que aquest Madrid ja no pugui fer l’anhelat triplet que nosaltres tenim i ells encara no. Com més tardin a tenir-lo, perquè el tindran, més gran continuarà sent la llegenda d’aquest Barça que ara anomenen el Barça de Guardiola, el Barça de les sis copes o el Pep Team. Un any més els diners no han pogut comprar el triplet.

Guardiola i Messi són els qui majoritàriament reben els elogis i qui recullen els premis individuals a nivell europeu. Crec, però, que l’èxit d’aquest grup s’ha d’anar a buscar més lluny. Els culés vam passar èpoques molt i molt negres, molts anys de sequera i de mal joc, anys on hi van haver molts entrenadors i moltes polèmiques, anys de fitxatges de jugadors estranys, anys de coses que no ens van fer gaudir del futbol. Això va canviar amb l’arribada al Camp Nou d’un personatge lleig i amb ell un gest i un somriure. Sí, no va ser un fitxatge de 85 milions d’euros, no tenia una dentadura perfecta, no anava ben engominat, no venia d’un dels millors clubs d’Europa i no era un crack, però portava il·lusió, treball, rialles i un gest. I amb això en va tenir prou per posar-se el públic a la butxaca (suposo que el toc de pilota també hi va ajudar). La rialla i l’esforç constant d’en Ronaldinho Gaucho fins i tot van aconseguir que el Bernabéu s’aixequés per aplaudir-lo una nit de glòria culé.

Ara els culés esperem trobar-los de nou a la Champions (encara que anem dient que estem cansats de clàssics) per evitar que ells guanyin la seva “Décima” i per poder aixecar la nostra “Maneta”. Esperem també poder continuar xalant amb el treball, el talent i la forma de ser d’aquest Barça durant molts dies!

Imatge extreta d'aquí.