Ahir, avui i demà

Ahir a la tarda vaig anar a l’institut. L’IES M. Àngels Cardona estava en una calma absoluta només trencada per una conversa entre en Sebastià, el conserge, i en Xim, el cap d’estudis. Ells dos eren els únics que es movien per aquells passadissos foscos i quiets. Passadissos que no tenien res a veure amb el moviment que impera els dies de pluja, els dies de celebracions o els dies de grans activitats. Les cartelleres buides, esperant el nou curs, i la sala del professorat deserta. Tot un miracle. Una sala de professorat buida i fosca, amb gairebé totes les finestres tancades, sense ningú que esperi per poder ocupar un ordenador i imprimir, sense gent comentant les notícies del diari, sense tertúlia futbolística, sense llibres, carpetes ni motxilles que marquen territori, sense crits, sense gent treballant, sense portàtils ni mòbils, amb les taquilles aclarides i sense cap caixa de folis a sobre, amb les cartelleres que esperen els fulls reivindicatius i les novetats que l’equip directiu sempre prepara. Una sala del professorat diferent.

Poques estones es pot gaudir d’aquesta tranquil·litat en un institut com el Cardona perquè aquesta calma molt aviat serà trencada per tothom que dia 13 comença un nou curs escolar. N’hi ha que, pel seu mal cap, hauran d’escoltar una altra vegada el que ja els van explicar l’any anterior, altres descobriran que vol dir anar a un institut, altres aniran creixent, altres es passaran tot un curs reivindicant, altres estudiaran, altres s’adonaran que aquest no és el seu lloc, altres trobaran l’amor, l’odi, el desengany, l’amistat, etc. Tothom té 9 mesos per endavant.

Aquest any, però, no seré en cap inici de curs escolar i, tal com pinten les coses, crec que en tardaré uns quants més, ja que com diu s’avi Perico, jo sóc “un d’aquells que la Conselleria ha fotut per la borda”. De moment el que està clar és que tinc nou mesos per descansar i desconnectar d’un sector complicat, a vegades un poc sectari, molt mal vist per la societat, però alhora molt gratificant. Tinc nou mesos per poder gaudir de la família, dels amics i de Menorca. No sé què passarà ni com aniran les coses des d’avui fins al juny del 2013. Serà llavors quan decidiré si continuo dins el món educatiu o no. De moment només puc donar gràcies a tothom amb qui he coincidit durant aquest camí educatiu. Encara que no ho sembli, tothom m’ha ensenyat alguna cosa, a vegades fins i tot massa. Espero que xaleu d’aquest curs com jo ho faria!