La tenia davant, a la seva pròpia habitació, un dia que estava tot sol a casa. Ella duia aquell biquini de ratlles que li marcava els mugrons. Tant, que feia la impressió que els pits li havien de fugir. Sempre havia pensat que el biquini amb aquelles ratlles li feia ressaltar molt més la pell blanca que cobria el seu cos. I les mitges, a conjunt amb el biquini, també eren espectaculars. Encara la feien molt més atractiva. Ell havia somiat tant en aquell moment que no s'ho podia creure!
La noia dels cabells lila se’l va mirar fixament i es va apropar a poc a poc al llit. Hi va pujar pel costat dels peus i es va asseure damunt de les seves cames. Es va inclinar damunt seu i li fa fregar suaument els cabells lila per la cara. Ell, completament immòbil, només va poder sentir un pessigolleig. No sabia on havia de mirar-la. Ni com posar-se. Després, ella li va passar el dit per la punta del nas i pels llavis i va continuar baixant sense aturar-se fins que no va arribar al melic. En aquell moment el cor d'ell estava revolucionat. El cor li bombejava sense parar. Tenia la suor freda i seguia sense poder-se moure.
Ella es va aixecar de damunt seu i va baixar del llit. A poc a poc, mentre es retocava el biquini, va anar cap a la porta per sortir de l'habitació i anar cap al passadís. Just quan va haver obert la porta es va girar cap a ell i se'l va tornar a mirar fixament. Movent el dit índex li va indicar que la seguís. Mentre ella sortia de l’habitació, ell li havia mirat el cul i s’havia exitat encara més, però no s’havia adonat que tenia una erecció. No s’havia adonat que ell no podia controlar el seu cos. La noia dels cabells lila va sortir de l'habitació.
Estava immòbil damunt del llit. Va provar d’incorporar-se, però no va poder. No tenia força. El seu cos no responia a les ordres que ell li donava. Hi havia alguna cosa que no funcionava. La noia havia marxat i ell no la podia seguir. Fins al cap d'uns minuts no es va poder incorporar damunt del llit. S'hi va asseure, però en el moment de posar els peus a terra, aquests li van començar a tremolar i un formigueig li va començar a envair el cos. Va mirar les parets i també es movien. Les portes de l'armari s'obrien i es tancaven. Els llibres de l'estanteria queien. El llum s'encenia i s'apagava. El ventilador seguia allà mateix, fent voltes, com si res no l’afectés. I ell no entenia res. Estava en estat de pànic, de xoc. Tenia por.
Es va incorporar com va poder i es va posar dret, però no va poder aguantar l'equilibri. Es va intentar recolzar en una estanteria que hi havia a l'habitació, però l'únic que va aconseguir va ser fer caure totes les copes que havia guanyat fent atletisme. Al final va acabar al terra envoltat de trofeus.
Minuts després tot va parar de moure's, però ell estava marejat. No tenia clar que es pogués tornar a reincorporar, però ho havia de fer. La noia dels cabells lila li havia fet senyes perquè hi anés. Segur que ella el devia esperar al sofà del menjador. Potser s'hauria tret el biquini i tot.
Ell es va posar dret i va sortir al passadís. Aquells 5 metres de passadís li van semblar més llargs que els 100 metres llisos que corria als entrenaments d'atletisme. Caminava i no avançava. Semblava que estigués a la cinta de córrer o que caminés en sentit contrari damunt unes escales mecàniques. Li va agafar aquell riure esbojarrat. I va arribar un punt que era més ràpid el riure que no el caminar. Entre aquestes, el gat de pèl gris de la seva germana li va passar pel costat.
Finalment ell va arribar al final del passadís i va obrir la porta del menjador. Va mirar directament al sofà i no hi va trobar ningú. Se li va acabar el riure. De cop. I de cop va tornar a caure al terra. La noia dels cabells lila no hi era.
Dues hores més tard, la seva mare el va trobar estirat al mateix lloc on havia caigut. Estava ben pàl·lid i encara tenia la xeringa clavada al braç. El metge de l'ambulància només va poder certificar la mort per sobredosi.
Escrit publicat als premis Talia 2019 de l'IES M. Àngels Cardona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada